La clâf dal passât

Un daspò misdì d’Invier fumatôs, la buere cjarsuline e judave un vapôr a partî, intun batibui si sprofondà te scuretât de gnot. Smicjant si olmave dai lusôrs che trindulavin fasintsi strade in cercje de stele che lu varès menât tal sud plui profont. Sul puint de tierce classe, une cubie cuntun frutin a jerin scrufuiâts sore dai fagots, ancje lôr a smiravin il lusorâ de stele comete che ju puartarès oltrimâr…
… agns daspò intun soreglât misdì d’Istât, chel frutin za om si lu viodeve tal aeropuart dal puest, come agns indaûr, al spietave la clamade par imbarcjâsi, al tornave tal so paîs. Al veve pôcs ricuarts de sô infanzie, in cambi si visave di dut chel che i vevin contât di frut in sù i siei di cjase. Par altri lui ur faseve simpri domandis: parcè chest, parcè chel e vie vie, lôr tal rispuindi si sintivin come cjapâts in fal, indalore i disevin: – cjale mo Luîs, al è passât tant timp, no si visin ben
Dulinvie il viaç, montant e dismontant dai diferents traspuarts, il desideri di rivâ al aumentave, nol veve visât a dinissun, nol varès savût a cui, za che une volte rivâts in Argjentine si jerin interots i rapuarts cul passât furlan
… un daspò misdì d’Invier, Luîs al jentrave te uniche locande dal paîs, il puest just par refiziâsi e fâ domandis. Il scriulâ de puarte e fasè jentrâ une bugade di aiar scombuiant i atôrs de stanzie: cuatri viei che a zuiavin di cjartis a zirarin il cjâf, il vecjo ostîr lu cjalà come se lu cognossès e une viele dongje dal fogolâr che gucjave e murmuià:- Madone sante, madone sante, al è lui – sparint i colarin i ponts de maie. Luîs si svicinà al bancon, al fevelà cul ostîr, al passà la gnot te locande. Tal doman al le in cercje de cjase. La vecje gnagne, la ultime de cjasade, e jere muarte da pôc.
Luîs al rivà sul puest cjatant il cjasâl disabitât, i scurets sierâts e un glaçât cidinôr al cuvierzeve il lûc. Al jentrà, dut i pareve za viodût. Al fasè lis scjalis e sigûr si metè tun lunc coridôr, pas daûr pas al leve ricuardant. Man man che al vierzeve i scurets, la lus de buinore i rifletè devant de ultime puarte une parence, che di bot e disè:
– Bruno, Bruno, al è tant che ti spietavi – e metint la clâf te clavarie e jentrà.
Il dentri al nulive di passât. Sore il jet si viodeve un vistît di nuvice e sul comodin une fotografie di un soldât, une dediche scuasi eleibil e diseve: “Al caporâl maiôr Bruno pal so valôr….”, il viodisi ritratât lu comovè. Une vôs e scomençà a fevelâi: – Il vistît di nuvice al jere di tô mari, puarine, no je mai rivade a metisal, e chel de fotografie al jere to pari, e tu tu ti clamis come lui.
La parence e sparì. La clâf e jere te clavarie. L’om al jessè e al sierà la puarte.
Dilunc il coridôr, tes lastris dai barcons si rifleteve la sô muse in pâs. Za nol veve plui bisugne di fâ altris domandis.

 

di Galliano di Buenos Aires
#695

2 comments On La clâf dal passât

Leave a Reply to Barbara Cancel Reply

Your email address will not be published.

This site uses Akismet to reduce spam. Learn how your comment data is processed.

Pît di pagjine dal sît