Là che il sium al cjape pît

Sot un cîl mont, intune biele zornade, là che al someave, slungjant a pene la man, di podê poiâle sui pics des vicinis montagnis, che in chê dì si viodevin tant claris, un dopo chel altri e passavin denant dai miei voi:
Bepi, gno pari, Sunte, mê mari, Angela, Catine par prins.
Po dopo il Cont, di vîf tant siôr e potent, ma lu stes spirât cussì zovin, E subit dopo chei fantats, fantatis, fruts cun me tancj agns indaûr, ancje lôr lâts vie inmò creis.
E veju lâ ancje miei barbis, mês agnis, miei nonos, mês nonis, i miei fradis muarts a pene nassûts. E par ultins miei cusins, mês cusinis e tancj altris, ducj svuelâts in chel mont che par me inmò al reste un misteri.
E pierdût in maliconics ricuarts, morestâst di chê biele zornade, indulcide ancje dai cjants dai mierlis e di altris ucieluçs o provavi invidie par chês animis cence fevele, pal chel lôr mont seren, lizêr come la bave di chel aiarin che mi alçave un fregul i cjavei e a pene, a pene al moveve la ponte dai pins.
Beâts lôr che a an dismenteâts lis lôr cumieris, i lôr cjamps, lis bondancis e lis miseriis, I lôrs vêrs lambics cuant che a jerin vîfs.
Ducj là, puarets e bacans, sotans e sorestans, cuiets, cence bramis o pinsîrs di sorte: come il dì e la gnot, part di chê nature che no cognòs il prime e il dopo, il vuê e nancje il doman, dutun cun ce che al vîf tal eterni.
di Nello Malisano
#376

6 comments On Là che il sium al cjape pît

Leave a Reply to Anonimo Cancel Reply

Your email address will not be published.

This site uses Akismet to reduce spam. Learn how your comment data is processed.

Pît di pagjine dal sît