Savon di bagn

Nol à sens vivi di bessoi se no tu ti gjoldis la vasche.
Judite lu pense ogni volte, cuant che e poie la bire glaçade sul ôr, un moment prin di vierzi la aghe bulint. Cuant che e torne, crote, la sbrume e fâs sù culinis di bufulis. Ogni tant rivin parfin a tocjâ lis piastrelis.
Chê usance e innee la strache, fin cuant che, une sere, si dismentee il savon di bagn e lu cjate.
Un forme blancje, smavide. Somee a lis marculis dal lat che al magle il cafè.
Ma chi si rive adore a dicerni voi, braçs, un cuarp di ondis e spirâls. Inmagade, e pense a zûcs di lûs, tarlupulis… ma la presince invezia e rispuind, i rît, e va in bande cuant che jê si fâs fûr. E fâs muse di vaî, cuant che e va jù pal scaric, ma e torne simpri, parince mugnestre sul pêl de aghe ferme.
Une sere Judite e cjate il coraç par tocjâle: une svuacarade, adalt.
E vuiche, cuant che la viôt, lichignote e sgargaiose, grampade tal sofit. Si spaurissin in doi.
La creature, discuvierte, e salte vie cun violence, interoride. Un davoi, schlipignadis…
Chê pacjarele e scjampe vie, verzelade di ros… inte aghe, sdrumâts, doi dincj e van sot planc a planc.
di Rafaêl Serafin

Leave a reply:

Your email address will not be published.

This site uses Akismet to reduce spam. Learn how your comment data is processed.

Pît di pagjine dal sît