Ecumène: Cuento de fantasmas (M. Benedetti)

 

Los dos fantasmas, uno azul y otro blanco, se encontraron frente a la caverna consabida. Se saludaron en silencio y avanzaron un buen trecho, sin pisarse las sábanas, cada uno sumido en sus cavilaciones. Era una noche neblinosa, no se distinguían árboles y muros, pero allá arriba, muy arriba estaba la luna.
-Es curioso- dijo de pronto el fantasma blanco, – Es curioso cómo el cuerpo ya no se acuerda de uno. Por suerte, porque cuando uno se acordaba era para que sufriésemos.
-¿Sufriste mucho?- preguntó el fantasma azul.
-Bastante. Hasta que lo perdí de vista, mi cuerpo tenía quemaduras de cigarrillos en la espalda, le faltaban tres dientes que le habían sido arrancados sin anestesia, no se había olvidado cuando le metían la cabeza en una pileta de orina y excremento, y sobre todo se miraba de vez en cuando sus testículos.
-Oh- fue la única sílaba que pronunció o pensó o suspiró el fantasma azul.
-¿Y vos?- preguntó a su vez el otro. -¿También tu cuerpo te transmitía sufrimientos? –
-No tanto mi cuerpo sino el de los otros -.
-¿De otros? ¿Acaso eras médico?
-No precisamente. Yo era el verdugo.
El fantasma blanco recordó que allá arriba, muy arriba, allá estaba la luna. La miró sólo porque tenía necesidad de encandilarse. Pero la luna no es el sol.
Con una punta de su sábana impoluta se limpió la brizna de odio. Luego se alejó, flotando, blanquísimo en la niebla protectora, en busca de algún Dios. O de la nada.
*** *** ***
Conte di spirts
I doi spirts, un blu e l’altri blanc, si cjatarin devant de solite caverne. Si saludarin in sordine e a cjaminarin un biel toc, cence talpassâsi i bleons, ognidun pierdût tai siei cavîi. E jere une gnot fumatose, no si calumave morârs e mûrs, però là parsore, unevore adalt e stave la lune.
– Al è curiôs – al disè improvisementri il spirt blanc – al è strani cemût che il cuarp za no si ricuarde plui di se. Par fortune, parcè che cuant che un si ricuardave al jere par che o patissin .
– Âstu patît tant? – e domandà la parence blu.
– Avonde. Fintant che lu pierdei di viste, il gno cuarp al veve brusaduris di spagnolets inte schene, i mancjavin trê dincj che a i forin gjavâts cence anestesie, no si jere dismenteât cuant che a i metevin il cjâf tun seglot di escrements e urine, e soredut si cjalave ogni tant i siei testicui.
– Oh – e je stade la uniche silabe che al pronunzià o al pensà o al suspirà il spirt blu.
– E tu? – al domandà a sô volte l’altri. – Ancje il to cuarp ti trasmetevijal patiments? –
– No tant il gno cuarp, ma ben si chel dai altris -.
– Dai altris? -, – Sêstu forsit miedi? –
– No propit. Jo o jeri il boie –
Il spirt blanc al ricuardà che là parsore, unevore adalt, là e steve la lune. Le cjalà dome parcè che al veve bisugne di inceâsi. Però la lune no je il soreli.
Cuntune ponte dal so bleon incontaminât si netâ un filament di odi. Podopo si slontanà, vongolânt, cjandit te fumate protetive, in cercje di un Diu. O di nuie.

 

———————
Conte par spagnûl dal scritôr Uruguayan
Mario Benedetti (1920-2009), dal libri “Del faro y otras Sombras”.
Voltade par furlan di Galliano di Buenos Aires.

 

Cheste conte, par une sô miôr comprension si dovarès incuadrâle tal contest de ditature militâr uruguayane (1973-1985) e tal tratament che a vignivin subordenâts i clamâts “detenidos-desaparecidos” tai centris clandestins di detenzion.

Leave a reply:

Your email address will not be published.

This site uses Akismet to reduce spam. Learn how your comment data is processed.

Pît di pagjine dal sît