Il mâr e la fumate

A son paîs, sparniçâts pal Apenin, propit là che no tu savaressis dî se e je za Toscane o inmò Umbrie, che lis cjasis a somein tiradis sul flanc de mont a grampadis, di un zigant sflacjon, che subit daûr al pâr jessisi dismenteât di lôr.
Cualchi volte, d’Unvier, une fumate blancje e rive cence tucâ e si distire sot, dentri des valadis e dilunc i fossâi, invuluçant lis cjasis e i ulîfs. Dome i cjampanii e i morâi plui alts a metin fûr il bec, come isulis sforadis spierdudis intun mâr di bombâs.
Jo e Rico sin a stâ intun di chescj borcs, e il mâr no lu vin mai viodût. Par chest nus plâs la fumate.
O viodìn il lâc, lontan, cuant che l’aiar al pâr di veri, ma il mâr no. A disin che e covente la machine, o si no altri i bêçs pe coriere… Jo no podarai mai.
Rico no sai. Lui, forsit, un doman al varès podût.
Cuant che e rive la fumate si cjatìn simpri achì, parsore di chescj rudinats de cjase dulà che o jeri a stâ une volte. O fasìn fente di jessi suntun promontori, di jessi vuardians de lûs che e e vuide lis barcjis. Nus plâs zuiâ cussì.
Sot di nô, il prât al va jù planc, fin a lenzi il rivoc, fer e fumôs. Al è un rôl vieri, sclapât de saete, che al va e al ven: al è une sirene, intorteade dentri de sô cjante. Un tet, plui braurin di chei altris, al è une nâf braçolade des ondis. No viôt il nestri segnâl, inmagade de cjante al larà a finîle sdrumade, o incjastrade jenfri i ulîfs, salt esercit in rie sul fondâl, par protezi i siei abitants. Gneurs, riçs, cjavrûi, cenglârs… ju imagjinìn nadâ framieç di chescj vapôrs, smalitant cuant che i ven voie.
Vonde. Vin di lâ. Nus baste une cjalade e tachìn a cori, a sbreghebalon, jù pe rive, cjapin la corse. Cualchi volte un dai doi al cole, si torne a jevâ sù. Sino o no i vuardians? Vin di rivâ subite sul ôr de aghe, sbusâ lis ondis cu la velocitât dai nestris cuarps.
Straviersìn l’asfalt di buride, il sunôr dai pas di Rico al devente un çavatâ, po dopo al torne un cisâ di jerbe alte e inzalide. Al è un foran, a man drete, ma no sin dispatussâts, a cognossìn i crets subissâts, a voltìn di chê altre bande, passant di flanc ae sirene: e su la sô muse nus pâr di olmâ une bocje di fastidi.
O savìn ben che la fumate e je une bausie e si sfante, tal moment che tu scuvierzis i siei misteris. La sirene e torne rôl, il velîr cjase. Il cjampanili nus cjale, cridantnus pe pocje cussience. Ma nô no si inacuarzìn nancje e nin indenant a ridi come mats: inmagâts de nestre ilusion nus somee cuasi di sintî l’odôr dal sâl.
Al è simpri Rico che si ferme, denant dai ulîfs.
Si bute par tiere e al rodole, par fermâ la corse.
Mi fermi ancje jo, subit daûr, parcè che a lâ indenant di bessôl no cjapi gust.
A varessin fat cussì ancje vuê.
La fumate e jere plui fisse. La sirene e meteve fûr sì e no une ghigne di len, de barcje viodevin dome lis velis: cops crevâts e sporcs di mufe, che a vongolavin disperâts tal blanc.
Noaltris a corevin, un dongje chel altri; o ridevin, businavin.
Un, doi pas sul asfalt, un lusôr, une çocade di vuès sdrumâts. Lis strissis di gome nere si son slungjadis fintremai a lenzi il sanc.
Io e Rico si cjalìn, daûr di nô la cjase viere. Sot la fumate e… vie!
O passìn il prât, la strade, i ulîfs, une boschete di picecûi, o saltin di jerbe a clap, vogant tal nestri mâr, cence tirâ flât. No si fermìn plui, o passìn traviers il borc, lis cjasis, plui e plui voltis. In paîs, a disìn che di cuant che Rico al è muart, cu la fumate, al rive ancje l’odôr dal mâr.
di Rafaêl Serafin
#330

4 comments On Il mâr e la fumate

Leave a Reply to gelo Cancel Reply

Your email address will not be published.

This site uses Akismet to reduce spam. Learn how your comment data is processed.

Pît di pagjine dal sît